Pràctica 2. Desensibilització sistèmica

Introducció

Per parlar de la desensibilització sistemàtica hem de començar pel conductisme. El conductisme, creat per John Watson el 1913, considera que la psicologia només pot estudiar el comportament observable. Per això prescindeix de tot el que siguin pensaments, emocions o sensacions. Trobem els antecedents de Watson en Paulov, que desenvolupa el condicionament clàssic pel qual va rebre el Premi Nobel a principis del s. XX. Dins el pensament de Paulov, i per centrar-nos en el tema que ens ocupa, és important parlar de les fòbies, que segons ell responen a estímuls condicionats. Els estímuls poden ser condicionats o incondicionats. Quan donem una resposta que no hem après, natural, parlem d'un estímul incondicionat. Quan, en canvi, associem un estímul incondicionat a un d'artificial, provoquem un nou estímul-resposta no natural. Aquest seria condicionat. Per demostrar que les fòbies responen a estímuls condicionats, va provocar una fòbia a un nen.

Després de Watson apareix Skinner, que introdueix un nou element en l'esquema bàsic d'estímul resposta: hi afegeix les conseqüències, i en diu “condicionament operant”. Això va representar un salt qualitatiu en la psicologia; es van assentar les bases de la psicologia moderna. Tot i això, el conductisme tenia un punt dèbil, que és el fet d'entendre l'home com una màquina i de prescindir dels pensaments. Per això el conductisme, als anys 70, es va superar amb la psicologia propositiva (precisament quan, paradoxalment, es va introduir el conductisme a Espanya).

Mary Cover Jones, seguidora de Watson, va voler anar més enllà. Va pensar que si som capaços de generar fòbies, també hem de ser capaços d'eliminar-les. A partir d'aquesta idea va crear el que anomenem “desensibilització sistèmica”. És una tècnica que encara s'utilitza actualment per curar fòbies (entre moltes d'altres). Consisteix a anar acostant el pacient a l'estímul del qual té por progressivament, fins aconseguir que hi pugui tenir contacte sense cap problema.

Pràctica 2

El grup el formem la Marta Aragay, en Genís Bosch i jo. Som psicòlegs conductistes i apliquem un procés de desensibilització sistèmica a un nen que té fòbia als autobusos. La té perquè ha vist un accident d'autobús a la tele, mentre la mirava amb la seva àvia. És important que superi la fòbia perquè al cap de poc ha de fer un viatge amb la família a Andalusia en autobús. Decidim aquests deu passos:

1.      Que un amic que va freqüentment en autobús li expliqui la seva experiència, positiva.

2.      Que vegi alguna pel·lícula, sèrie o dibuixos animats on surtin autobusos sense accidents.

3.      Que passegi pel carrer i vegi autobusos circulant amb normalitat.

4.      Acompanyar-lo a una estació d'autobusos i passar-hi una bona estona.

5.      Que acompanyi la seva àvia a agafar l'autobús (sense agafar-lo ell). Que vegi com l'àvia puja a l'autobús, que mentre l'àvia faci el trajecte parlin per telèfon i ella li vagi explicant el que veu i, finalment, que vagi a buscar l'àvia a la parada.

6.      Que pugi a un autobús parat.

7.      Que el conductor li expliqui coses de l'autobús, a dintre l'autobús, parat.

8.      Que faci un viatge només d'una parada, un trajecte molt curt.

9.      Que faci un trajecte per la ciutat però més llarg.

10. Finalment, que faci el viatge a Andalusia en autobús.

Conclusió i reflexions

Personalment no crec en el conductisme, precisament pels motius pels quals es va superar. Penso que els pensaments i els sentiments són molt importants, gairebé més que les coses que fem. Al final la realitat ens la creem nosaltres mateixos, precisament a través dels pensaments. A partir d'aquí, no penso que totes les fòbies apareguin exclusivament per un estímul, sigui condicionat o incondicionat (en diríem un trauma?). És cert que un estímul pot provocar una fòbia, però penso que hi ha d'haver alguna cosa més. Posem per cas una persona que tingui una fòbia social. No crec que això pugui venir exclusivament d'un estímul, tot i que l'estímul sigui necessari. Crec que hi intervenen molts més factors (factors que desconec però que suposo que tenen a veure amb la inseguretat i una baixa autoestima). És per això que no crec que el procés de desensibilització progressiva pugui funcionar sempre, tot i que també admeto que en alguns casos, quan no hi ha més factors implicats, o bé combinat amb algun altre tipus de tècnica, pugui ser molt útil.

Pràctica 1: La introspecció

La pràctica 1 del Grup Petit de Fonaments de Psicologia sobre la introspecció ha consistit en observar el nostre pensament durant deu minuts sense intervenir-hi. Per tant, segons aquesta pràctica, entenem introspecció com l’acció d’examinar-se un mateix, la inspecció
dels propis sentiments i pensaments. Hi ha altres maneres més àmplies d’entendre la introspecció, però de moment en aquest article em centraré en la definició que en suggereix aquesta pràctica.

Per començar resumiré, aproximadament, les coses que he pensat/sentit/observat. Primer de tot he pensat que l’exercici és complicat perquè no sabia exactament com fer-ho per observar-me i a la vegada no intervenir en el procés. Fins i tot m’he posat una mica nerviosa. Després m’he pogut relaxar i deixar que el pensament fluís. He pensat en una amiga, que m’ha trucat a les vuit del matí; he pensat que no són hores de trucar i m’he molestat una mica. Després m’he fixat que el terra de la classe té uns trossets de color vermell i m’ha semblat curiós. Però tot de cop, de seguida, he tornat a pensar en l’exercici, he pres consciència de mi mateixa i m’he tornat a controlar els pensaments. He començat a pensar en com podria redactar la pràctica. I aquí he tornat a topar amb la paradoxa de l’observador observat, i he tornat a pensar que realment és una cosa complicada. Però he procurat deixar de pensar-hi i deixar fluir. Després m’he fixat en tota la gent de la classe concentrada i en silenci i he pensat que en aquesta facultat, vist des de fora, devem fer coses una mica estranyes i m’han vingut ganes de riure. Tot de cop he pensat que tenia gana, i que la pràctica se m’estava fent llarga (“quanta estona devem portar?”). Hi ha hagut una estona llarga que m’he despistat, he desconnectat de l’exercici i he deixat que el pensament anés cap on volgués, la famosa papallona dels grecs, però el que m’ha passat és que després no recordava exactament què havia pensat durant aquests moments, precisament perquè no ho observava. Tot de cop he tornar a prendre consciència de mi mateixa i no recordar exactament què havia estat pensant m’ha preocupat una mica (“¿i ara com ho explico, a la pràctica, això?”). Mentrestant, durant tota l’estona, de tant en tant he anat cantant una cançoneta d’un anunci que he sentit a la ràdio venint amb el cotxe i que se m’ha enganxat.

Tot i que d’entrada pugui semblar senzill, ha estat un exercici molt complicat: si observes, el pensament no flueix lliurement, de manera que l’exercici perd el sentit, i quan aconsegueixes que flueixi lliurement no observes, de manera que tampoc en té, de sentit. Suposo que la llei que diu que un observador sempre interfereix en allò que observa hi té alguna cosa a veure, i que aquí s’accentua pel fet que l’observador s’observi ell mateix. Tot i això, en algun moment he pogut fer totes dues coses a la vegada; potser és qüestió de pràctica.

Pel que fa als meus pensaments, m’he adonat que penso molt més amb llenguatge que amb imatges. Era com si anés parlant en veu alta. També m’he adonat que quan estic pensant en alguna cosa conscientment puc estar molt concentrada en allò que penso i pensar molta estona en el mateix sense perdre el fil (com quan pensava en la pràctica), però que quan deixo que flueixi lliurement un pensament em va portant a un altre i acabo pensant alguna cosa que no tenia res a veure amb la primera. També m’he adonat, i m’ha sorprès, que els moments de desconnexió de mi mateixa i els moments d’autoconsciència estaven clarament diferenciats.